L'avortament és la interrupció de l'embaràs o l'expulsió del fetus quan aquest encara no és viable. És qüestió ètica i problema legal quan, de forma voluntària, s'interromp un embaràs no desitjat.
Difícilment es pot negar el caràcter traumàtic de l'avortament i els riscos que comporta per a la mare. Però tampoc es pot negar que són moltes les dones que prefereixen l'avortament a la continuïtat de l'embaràs. Al llarg de la història, les dones han pagat un preu molt alt per l'absència de mètodes anticonceptius i d'un avortament legal i segur; sovint han estat forçades, i encara és així en molts països del Tercer Món, a tenir molts fills en períodes curts de temps, provocant el seu debilitament físic i mort encara joves.
El Codi Penal espanyol, de 1995, en els seus articles 144 i 145, castiga tant a la mare que avorta com a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, hi col·laboren. Ara bé, aquest nou Codi manté en vigor el cèlebre article 417bis de l'anterior Codi Penal: on es concreten tres circumstàncies en les quals es despenalitzava.
Els tres supòsits o circumstàncies en les quals es despenalitza l'avortament són:
1.Que l'embaràs suposi un greu perill per a la vida o per la salut física o psíquica de la dona embarassada.
2.Que l'embaràs sigui conseqüència d'una violació.
3.Que es suposi que el fetus haurà de néixer amb greus tares físiques o psíquiques.
Realment no hi ha un temps límit favorable per avortar, però es aconsellable fer-ho abans de les vint setmanes.
Darrerament s'han trobat casos a Barcelona de clíniques que feien avortaments mes enllà de les trenta-quatre setmanes, quan el nadó ja estava completament desenvolupat. En aquests casos, per complir la llei, el que feien era un informe psiquiàtric (article 417bis) de riscos psíquics a les mares. Evidentment al descobrir-se aquests casos es van detenir els metges.
Jo estic a favor dels avortaments, però sempre amb el mínim temps possíble d’embaràs. A poder ser, abans dels tres mesos.
dijous, 27 de desembre del 2007
dissabte, 24 de novembre del 2007
La Gioconda
La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Pintat per Leonardo Da Vinci en una taula de 0,73-0,53m.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
divendres, 16 de novembre del 2007
ORIGEN I PRESENT
Inicialment, l’origen del meu nom (Clàudia) prové d’una important família d’estirp romana i d’origen etrusc.
Clàudia ve del llatí i significa coixa, esguerrada, malavinguda.
A mi aquest nom m’agrada, perquè té bon so, i és bonic.
Es celebra el sant el 18 de Febrer.
Com sóc psicològicament?
· Sóc una persona de poques paraules, però m’agrada escoltar a la gent, com una psicòloga.
· Sóc alegre, i em salten les llàgrimes fàcilment, m’emociono ràpidament
El meu cos m’agrada perquè sóc força prima i alta.
Però no m’agraden gens els meus peus, són massa grans i em donen problemes sovint.
Clàudia ve del llatí i significa coixa, esguerrada, malavinguda.
A mi aquest nom m’agrada, perquè té bon so, i és bonic.
Es celebra el sant el 18 de Febrer.
Com sóc psicològicament?
· Sóc una persona de poques paraules, però m’agrada escoltar a la gent, com una psicòloga.
· Sóc alegre, i em salten les llàgrimes fàcilment, m’emociono ràpidament
El meu cos m’agrada perquè sóc força prima i alta.
Però no m’agraden gens els meus peus, són massa grans i em donen problemes sovint.
dissabte, 3 de novembre del 2007
SOROLLS DEL MEU VOLTANT
Estic asseguda al banc davant de casa meva, sentint l’aire fresc als meus cabells.
Els ocells canten “piu,piu,piu…” damunt els arbres, com si fos el meu propi fil musical. La mare ocell els dóna el menjar.
De sobte el gall crida “ Kit ki ri kiiii…” a les dotze en punt, i penso… - El meu gall va endarrerit!
Allà lluny, sento un munt de gent parlar “ Bla,bla,bla…” i una d’aquelles veus és la de la mare, que em crida.
- Ei! -Contesto.
Val més que li vagi a donar un cop de mà, perquè més val tard que mai!
El cavalls es queixen, “ Hiiiiiiiiii…..”, suposo que demanen la seva ració de menjar.
La remor del riu fa que l’ambient sigui relaxat i tranquil. Sento el cant dels grills al meu voltant, “ Ric,ric,ric…”
Un avió volta pel cel “ Fffffffff “
La vida es plena de sorolls, però els que jo sento cada dia són sorolls per sentir-se molt afortunat.
Els ocells canten “piu,piu,piu…” damunt els arbres, com si fos el meu propi fil musical. La mare ocell els dóna el menjar.
De sobte el gall crida “ Kit ki ri kiiii…” a les dotze en punt, i penso… - El meu gall va endarrerit!
Allà lluny, sento un munt de gent parlar “ Bla,bla,bla…” i una d’aquelles veus és la de la mare, que em crida.
- Ei! -Contesto.
Val més que li vagi a donar un cop de mà, perquè més val tard que mai!
El cavalls es queixen, “ Hiiiiiiiiii…..”, suposo que demanen la seva ració de menjar.
La remor del riu fa que l’ambient sigui relaxat i tranquil. Sento el cant dels grills al meu voltant, “ Ric,ric,ric…”
Un avió volta pel cel “ Fffffffff “
La vida es plena de sorolls, però els que jo sento cada dia són sorolls per sentir-se molt afortunat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)