La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Pintat per Leonardo Da Vinci en una taula de 0,73-0,53m.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
