Un dia d’estiu els meus companys i jo vam llogar una avioneta per tirar-nos en paracaigudes. Aquella avioneta ens la van reservar per al cap d’un mes, el Juliol.
Els dies passaven, ja érem a mitjans de Juny, i tots nosaltres estàvem molt nerviosos perquè arribés el dia esperat.
Per fi va arribar el dia 2 de Juliol, el gran dia.
L’Albert ens va passar a recollir amb el seu cotxe per cada casa, (no vivíem massa lluny uns dels altres). Un cop tots al cotxe, vam anar a l’aeroport. Allà ens vam haver d’esperar una hora aproximadament, els nostres nervis ens superaven.
Per fi ens van atendre, era un home alt i fort, ens va portar a una avioneta amb quatre persones, el pilot i el copilot.
Quan vaig veure l’avió amb que ens havíem de llençar amb va semblar una ferralla. Dubtava d’aconseguir fer el salt amb paracaigudes!!
Vam pujar a l’avioneta, un cop dins es va començar a enlairar. Estàvem sobre aquells immensos núvols quan va arribar l’hora de tirar-nos, ens van posar una armilla amb una motxilla on hi havia el paracaigudes, com que era la primera vegada que ho fèiem, a cada un de nosaltres ens van posar amb una de les persones especialitzades en el paracaigudisme (per tirar-nos junts). Ens vam anar tirant de l’avioneta parella per parella, jo i el meu company vam ser els últims, estava massa nerviosa per tirar-me, però ho vaig fer, perquè em sentia protegida al estar amb un especialista, ens vam tirar, i en el moment em vaig penedir, estava “cagadisima”!! Tenia la sensació que em tirava sense paracaigudes i sola, sense ajut.
Ja havíem passat els núvols quan vaig començar a veure els meus tres amics. Un d’ells ja era a terra deslligant-se del seu company i traient-se el paracaigudes. I els altres dos ja tenien el paracaigudes obert.
Baixàvem a tota màquina, quan el meu company va obrir el paracaigudes, vam fer un sotrac, i ja no anàvem a tanta velocitat, ja érem prop del terra i la meva sensació ja estava molt més calmada. Vam aterrar suaument, tots els companys ens esperaven.
La sensació va ser fantàstica, per repetir-la una altra vegada.
Amb aquells minuts vaig haver passat por, nervis i diversió. Tot i això em va agradar molt.
dissabte, 31 de maig del 2008
divendres, 30 de maig del 2008
Atrapada al mirall
Atrapada al mirall és un llibre de Gemma Lienas.
Gemma Lienas va néixer a Barcelona, l’any 1951.
Són obra seva les novel·les Anoche soñé contigo, El final del joc (premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2003) i les obres per a tots els públics Bitllet d’anada i tornada (premi L’Odissea), El diari Lila de la Carlota (premi Unesco per la tolerància), El diari Vermell de la Carlota i El diari Blau de la Carlota.
Ha estat traduïda a diverses llengües i ha publicat dos volums de cròniques.
“Atrapada al mirall”.
És un llibre que tracta sobre el maltractament psicològic dins del matrimoni. És el relat de com un home anul·la a la dona psíquicament en tots els aspectes, fins arribar a la seva mort.
Però abans la maltractada (la Laura) ha pogut entendre la seva situació amb l’ajuda d’una pel·lícula que va anar a veure al cinema.
La protagonista del llibre es una amiga de la Laura, la Gina.
Arrel de la seva mort (la de la Laura) la Gina investiga pel seu compte com va morir (a les costes del Garraf). Parlant amb amics i familiars de la Laura, la Gina descobreix el maltractament que estava sotmesa la Laura per el seu marit.
No és una novel·la de grans descobriments, es de ritme continuat.
És com si tinguéssim un cabdell de llana gros i s’anés desfent poc a poc, fins a arribar a entendre l’esdeveniment principal.
Aquest llibre m’ha semblat una lectura difícil, força complicada, les descripcions no sempre les he pogut seguir, i el llenguatge a vegades a estat poc entenedor per mi.
La situació que descriu m’ha sobtat, perquè no havia pensat mai que hi havia un altre tipus de maltractament que no fos el físic.
He necessitat ajuda per seguir la trama.
Aquest llibre el recomano, però per una edat més avançada.
Gemma Lienas va néixer a Barcelona, l’any 1951.
Són obra seva les novel·les Anoche soñé contigo, El final del joc (premi de les lletres catalanes Ramon Llull 2003) i les obres per a tots els públics Bitllet d’anada i tornada (premi L’Odissea), El diari Lila de la Carlota (premi Unesco per la tolerància), El diari Vermell de la Carlota i El diari Blau de la Carlota.
Ha estat traduïda a diverses llengües i ha publicat dos volums de cròniques.
“Atrapada al mirall”.
És un llibre que tracta sobre el maltractament psicològic dins del matrimoni. És el relat de com un home anul·la a la dona psíquicament en tots els aspectes, fins arribar a la seva mort.
Però abans la maltractada (la Laura) ha pogut entendre la seva situació amb l’ajuda d’una pel·lícula que va anar a veure al cinema.
La protagonista del llibre es una amiga de la Laura, la Gina.
Arrel de la seva mort (la de la Laura) la Gina investiga pel seu compte com va morir (a les costes del Garraf). Parlant amb amics i familiars de la Laura, la Gina descobreix el maltractament que estava sotmesa la Laura per el seu marit.
No és una novel·la de grans descobriments, es de ritme continuat.
És com si tinguéssim un cabdell de llana gros i s’anés desfent poc a poc, fins a arribar a entendre l’esdeveniment principal.
Aquest llibre m’ha semblat una lectura difícil, força complicada, les descripcions no sempre les he pogut seguir, i el llenguatge a vegades a estat poc entenedor per mi.
La situació que descriu m’ha sobtat, perquè no havia pensat mai que hi havia un altre tipus de maltractament que no fos el físic.
He necessitat ajuda per seguir la trama.
Aquest llibre el recomano, però per una edat més avançada.
dijous, 21 de febrer del 2008
Les deu coses per escriure un llibre i publicar-lo
1. Pensa el tema que vols que tracti la novel·la, que t’interessi i que et faci pensar.
2. Pensa la història (breu).
3. Inventa els personatges (els noms, com vols que siguin físicament i psicològicament, l’edat que vols que tinguin cadascun d’ells...), on transcorrerà l’acció (on tindrà lloc), quan (a quina època...), a quines estacions de l’any...
4. Busca informació del que no sàpigues, i en vulguis escriure, (malalties...).
5. Llegeix el principi de la història i amplia-la com t’agradi.
6. Fes el nus de la novel·la, que s’esdevingui’n problemes, (seguint la breu història que has fet al principi, clar).
7. Un cop tens fet el principi i el nus, pensat el desenllaç, que s'arreglin tots els problemes que has plantejat al nus.
8. Si la novel·la que has escrit et convenç i t’agrada, perfecte, i si hi ha alguna cosa que no t’acaba d’agradar, arregla-la.
9. Reescriu la història a net, sense faltes d’ortografia i a ordinador.
10.Envia la teva novel·la a l’editorial que la vulgui publicar.
2. Pensa la història (breu).
3. Inventa els personatges (els noms, com vols que siguin físicament i psicològicament, l’edat que vols que tinguin cadascun d’ells...), on transcorrerà l’acció (on tindrà lloc), quan (a quina època...), a quines estacions de l’any...
4. Busca informació del que no sàpigues, i en vulguis escriure, (malalties...).
5. Llegeix el principi de la història i amplia-la com t’agradi.
6. Fes el nus de la novel·la, que s’esdevingui’n problemes, (seguint la breu història que has fet al principi, clar).
7. Un cop tens fet el principi i el nus, pensat el desenllaç, que s'arreglin tots els problemes que has plantejat al nus.
8. Si la novel·la que has escrit et convenç i t’agrada, perfecte, i si hi ha alguna cosa que no t’acaba d’agradar, arregla-la.
9. Reescriu la història a net, sense faltes d’ortografia i a ordinador.
10.Envia la teva novel·la a l’editorial que la vulgui publicar.
dijous, 27 de desembre del 2007
Els avortaments
L'avortament és la interrupció de l'embaràs o l'expulsió del fetus quan aquest encara no és viable. És qüestió ètica i problema legal quan, de forma voluntària, s'interromp un embaràs no desitjat.
Difícilment es pot negar el caràcter traumàtic de l'avortament i els riscos que comporta per a la mare. Però tampoc es pot negar que són moltes les dones que prefereixen l'avortament a la continuïtat de l'embaràs. Al llarg de la història, les dones han pagat un preu molt alt per l'absència de mètodes anticonceptius i d'un avortament legal i segur; sovint han estat forçades, i encara és així en molts països del Tercer Món, a tenir molts fills en períodes curts de temps, provocant el seu debilitament físic i mort encara joves.
El Codi Penal espanyol, de 1995, en els seus articles 144 i 145, castiga tant a la mare que avorta com a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, hi col·laboren. Ara bé, aquest nou Codi manté en vigor el cèlebre article 417bis de l'anterior Codi Penal: on es concreten tres circumstàncies en les quals es despenalitzava.
Els tres supòsits o circumstàncies en les quals es despenalitza l'avortament són:
1.Que l'embaràs suposi un greu perill per a la vida o per la salut física o psíquica de la dona embarassada.
2.Que l'embaràs sigui conseqüència d'una violació.
3.Que es suposi que el fetus haurà de néixer amb greus tares físiques o psíquiques.
Realment no hi ha un temps límit favorable per avortar, però es aconsellable fer-ho abans de les vint setmanes.
Darrerament s'han trobat casos a Barcelona de clíniques que feien avortaments mes enllà de les trenta-quatre setmanes, quan el nadó ja estava completament desenvolupat. En aquests casos, per complir la llei, el que feien era un informe psiquiàtric (article 417bis) de riscos psíquics a les mares. Evidentment al descobrir-se aquests casos es van detenir els metges.
Jo estic a favor dels avortaments, però sempre amb el mínim temps possíble d’embaràs. A poder ser, abans dels tres mesos.
Difícilment es pot negar el caràcter traumàtic de l'avortament i els riscos que comporta per a la mare. Però tampoc es pot negar que són moltes les dones que prefereixen l'avortament a la continuïtat de l'embaràs. Al llarg de la història, les dones han pagat un preu molt alt per l'absència de mètodes anticonceptius i d'un avortament legal i segur; sovint han estat forçades, i encara és així en molts països del Tercer Món, a tenir molts fills en períodes curts de temps, provocant el seu debilitament físic i mort encara joves.
El Codi Penal espanyol, de 1995, en els seus articles 144 i 145, castiga tant a la mare que avorta com a totes aquelles persones que, d'una manera o altra, hi col·laboren. Ara bé, aquest nou Codi manté en vigor el cèlebre article 417bis de l'anterior Codi Penal: on es concreten tres circumstàncies en les quals es despenalitzava.
Els tres supòsits o circumstàncies en les quals es despenalitza l'avortament són:
1.Que l'embaràs suposi un greu perill per a la vida o per la salut física o psíquica de la dona embarassada.
2.Que l'embaràs sigui conseqüència d'una violació.
3.Que es suposi que el fetus haurà de néixer amb greus tares físiques o psíquiques.
Realment no hi ha un temps límit favorable per avortar, però es aconsellable fer-ho abans de les vint setmanes.
Darrerament s'han trobat casos a Barcelona de clíniques que feien avortaments mes enllà de les trenta-quatre setmanes, quan el nadó ja estava completament desenvolupat. En aquests casos, per complir la llei, el que feien era un informe psiquiàtric (article 417bis) de riscos psíquics a les mares. Evidentment al descobrir-se aquests casos es van detenir els metges.
Jo estic a favor dels avortaments, però sempre amb el mínim temps possíble d’embaràs. A poder ser, abans dels tres mesos.
dissabte, 24 de novembre del 2007
La Gioconda
La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Pintat per Leonardo Da Vinci en una taula de 0,73-0,53m.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
Pintada cap a 1505 es una de les obres més cèlebres de tota la història de la pintura. Es un retrat de la florentina Mona Lisa, que es va casar l’any 1495 amb Francesco del Giocondo. Aquesta pintura tan suggestiva, científica i sensible s’ha convertit per la seva complexitat amb pretexta per a una abundant literatura, és una de les imatges més conegudes del món, a més d’admirada i molt imitada. La extraordinària harmonia de la figura i l’expressió del rostre, accentuada per un gest suau de les mans, està integrada a un ambient de paisatge que l’envolta en vaporoses transparències. El quadre va ser considerat com el tipus ideal de retrat renaixentista, l’artista es sentia tan lligat al retrat que se l’emportava sempre amb ell.
El seu autor és Leonardo Da Vinci (1452-1519), el primer geni i tal vegada el més representatiu de l’esperit renaixentista italià. Format des de molt jove en el taller del pintor Verrocchio, va estar durant anys al servei de Ludovico el Moro passant després a treballar per Francisco I de França, al costat de qui mor, el 1519. D’ell es conserven innumerables dibuixos , projectes i monuments que constitueixen una prova de les seves grans inquietuds i del seu extraordinari geni artístic i científic.
Representa una dona amb un estrany somriure sobre un fons de paisatge d’atmosfera poètica i vaporosa, una figura vigorosa tractada en pinzellades fluides que difumina les línies i dóna més valor a les mans i el rostre en una expressió ideal i enigmàticament humana.
El famós somriure ha obert un gran interrogant, se l’ha comparat moltes vegades amb el somriure de l’Àngel que hi ha la catedral de Remis o el somriure d’alguns budes.
La principal característica és el famós sfumatto, una tècnica del difuminat que Leonardo utilitza amb prodigiosa virtut al utilitzar i distribuir la llum, aconseguint modelar suaument, no només el contorn del personatge sinó que també el paisatge de fons amb formes indecises i vaporoses que es coneixen en el món de l’art com a perspectiva aèria.
Aquest quadre s’exhibeix al museu del Louvre de París. Aquest museu era antigament
l’habitació dels reis de França, i actualment un dels museus més grans del món. Les seves col·leccions estan dividides en set departaments. Instal·lat en un àrea de més de 40 hectàrees en el centre de París, al costat dret del riu Sena, el museu Louvre ofereix al voltant de 60.000 m2 de sales d’exposició amb objectes representatius d’11 mil·lenis de civilització i cultura.
divendres, 16 de novembre del 2007
ORIGEN I PRESENT
Inicialment, l’origen del meu nom (Clàudia) prové d’una important família d’estirp romana i d’origen etrusc.
Clàudia ve del llatí i significa coixa, esguerrada, malavinguda.
A mi aquest nom m’agrada, perquè té bon so, i és bonic.
Es celebra el sant el 18 de Febrer.
Com sóc psicològicament?
· Sóc una persona de poques paraules, però m’agrada escoltar a la gent, com una psicòloga.
· Sóc alegre, i em salten les llàgrimes fàcilment, m’emociono ràpidament
El meu cos m’agrada perquè sóc força prima i alta.
Però no m’agraden gens els meus peus, són massa grans i em donen problemes sovint.
Clàudia ve del llatí i significa coixa, esguerrada, malavinguda.
A mi aquest nom m’agrada, perquè té bon so, i és bonic.
Es celebra el sant el 18 de Febrer.
Com sóc psicològicament?
· Sóc una persona de poques paraules, però m’agrada escoltar a la gent, com una psicòloga.
· Sóc alegre, i em salten les llàgrimes fàcilment, m’emociono ràpidament
El meu cos m’agrada perquè sóc força prima i alta.
Però no m’agraden gens els meus peus, són massa grans i em donen problemes sovint.
dissabte, 3 de novembre del 2007
SOROLLS DEL MEU VOLTANT
Estic asseguda al banc davant de casa meva, sentint l’aire fresc als meus cabells.
Els ocells canten “piu,piu,piu…” damunt els arbres, com si fos el meu propi fil musical. La mare ocell els dóna el menjar.
De sobte el gall crida “ Kit ki ri kiiii…” a les dotze en punt, i penso… - El meu gall va endarrerit!
Allà lluny, sento un munt de gent parlar “ Bla,bla,bla…” i una d’aquelles veus és la de la mare, que em crida.
- Ei! -Contesto.
Val més que li vagi a donar un cop de mà, perquè més val tard que mai!
El cavalls es queixen, “ Hiiiiiiiiii…..”, suposo que demanen la seva ració de menjar.
La remor del riu fa que l’ambient sigui relaxat i tranquil. Sento el cant dels grills al meu voltant, “ Ric,ric,ric…”
Un avió volta pel cel “ Fffffffff “
La vida es plena de sorolls, però els que jo sento cada dia són sorolls per sentir-se molt afortunat.
Els ocells canten “piu,piu,piu…” damunt els arbres, com si fos el meu propi fil musical. La mare ocell els dóna el menjar.
De sobte el gall crida “ Kit ki ri kiiii…” a les dotze en punt, i penso… - El meu gall va endarrerit!
Allà lluny, sento un munt de gent parlar “ Bla,bla,bla…” i una d’aquelles veus és la de la mare, que em crida.
- Ei! -Contesto.
Val més que li vagi a donar un cop de mà, perquè més val tard que mai!
El cavalls es queixen, “ Hiiiiiiiiii…..”, suposo que demanen la seva ració de menjar.
La remor del riu fa que l’ambient sigui relaxat i tranquil. Sento el cant dels grills al meu voltant, “ Ric,ric,ric…”
Un avió volta pel cel “ Fffffffff “
La vida es plena de sorolls, però els que jo sento cada dia són sorolls per sentir-se molt afortunat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)